Team-up
Uno. Hasta si se prescindiera de las palabras, Asterios Polyp (Sins entido), de David Mazzucchelli, seguiría siendo igual de bueno. Tal y como nos enseñan los sabios y los especuladores, las obras de arte ganan valor a medida que suman significados. Es el caso. En esta novela gráfica el dibujo no sólo sirve para explicar el devenir del protagonista (que lógicamente también); tiene entidad propia, autonomía: el estilo utilizado aquí por Mazzucchelli puede ir por libre y explica en sí mismo otra historia, quizá una bella declaración de amor por el oficio de dibujar. Con su narración gráfica, Mazzucchelli nos regala en Asterios Polyp una profunda y emotiva reflexión sobre el medio, sobre las inagotables posibilidades del lenguaje visual de los cómics. Por su perfecto ensamblaje de tradición e innovación, parte de esa otra historia contada por sus trazos se podría resumir en aquello que decía Josep Pla de progresar es conservar. Superficialmente, algunas viñetas me han recordado a Ware (esa casa sacudida por un nevazo): otras a Eisner (el dibujito de Asterios bajo una nube lluviosa). En ocasiones un boceto habla a un cartoon y, con anterioridad, un solo trueno sobre la ciudad convierte el blanco papel en una splash page memorable. Y todo lo demás, claro: su elasticidad evocadora me hizo imposible el leerla sin el dulce acompañamiento del runrún de esa intrahistoria. A Mazzucchelli le calza bien el tópico de que la experiencia es un grado, porque tiene más vidas que un gato, aunque ya ha gastado cuatro:
1. Daredevil: Born Again (Panini), con guión de Frank Miller.
2. Batman: Año Uno (Planeta DeAgostini), también con guiones de Miller.
3. La adaptación junto a Paul Karasik, publicada por Anagrama, de la novela Ciudad de cristal, de Paul Auster.
4. Asterios Polyp.
Dos. A mi juicio, la novela gráfica Wilson, de Daniel Clowes, comparte con la obra de Mazzucchelli la misma pulsión. Sobre lo último de Clowes ya dije todo lo que tenía que decir en una crítica publicada en Quadern cuando La Cúpula lanzó la versión catalana (la edición castellana es de Mondadori). La rescato ahora íntegra porque nunca me cansa elogiar el trabajo de Clowes:
Un malparit inoblidable
Si jo fos autor de còmic, Daniel Clowes em faria una enveja malaltissa. Aquest artista no para de fer obres magnífiques. Després de títols tan imprescindibles com David Boring i Ghost World, encara li queda corda per regalar-nos joies com Wilson, una novel·la gràfica que per atzars del negoci editorial ens arriba primer en català que en castellà (cosa tan estranya que es mereixeria un segell commemoratiu).
I res de bon rotllo, que ens trobem dins del particularíssim Univers Mr. Clowes i amb un protagonista que és tot un malparit, el Wilson del títol, un home corrent que desconeix la misantropia. Wilson tracta contínuament de comunicar-se amb els altres, fins i tot s’asseu a taules de desconeguts a cafeteries i comença a fer preguntes sobre la seva vida, però sempre fracassa. I no és estrany, perquè és inoportú, ofensiu, patètic, antipàtic, malparlat i cruel. A vegades sembla un inadaptat i d’altres, un antisistema o algú que pensa que la vida tal i com està muntada és una merda. Lògicament, si el personatge fos planer no tindria cap interès, ni cabuda a les vinyetes de Clowes. I aquí l’autor no falla mai, perquè és tan bon escriptor com dibuixant i aconsegueix que al final el lector tingui certa empatia amb Wilson: és veritat que l’home té mala llet, però la seva tragèdia no és petita i se la menja tot sol...
Després està el to... És un tòpic que s’escolta molt allò de que s’acaba deprimit quan es llegeix a Clowes i bla, bla, bla. Però això és passar per alt el seu humor (que malgrat ser tan negre, provoca el riure, com passa a sèries televisives com Breaking Bad o amb les pel·lícules de Todd Solondz –seu és el cartell de Happiness). Pot dir-se que desprès arriba la punyalada i la cosa no compensa, però es que Clowes no fa contes de fades...
En canvi, domina com ningú el llenguatge dels còmics. Wilson és un exemple de creativitat i professionalitat: dibuix, paraules i recursos narratius no grinyolen. Tot està ben pensat, començant pel format. Si la seva anterior obra, Ice Hevan, tenia la grandària d’una postal, les planes de Wilson són de mida foli. Cada plana conté una petita escena. La trama només avança amb diàlegs, monòlegs o profundes el·lipsis que deixen llibertat al lector per omplir els esdeveniments de la vida de Wilson que Clowes no revela. Les planes tenen només sis o set vinyetes diàfanes que recullen l’essencial . No hi ha monotonia, perquè cadascuna de les seqüències està dibuixada en un estil diferent (inclòs els tipus cartoon o caricaturesc que subratllen el to humorístic d’alguns gags verbals). Aquesta varietat, clar, serveix per fer evident la multitud de capes que té l’inoblidable i mala peça del Wilson.
A un professor el van acomiadar als Estats Units per donar a un alumne un còmic de Clowes. Doncs és això.